La UIB i el català

El progrés és fruit de la recerca de solucions a problemes que, d'entrada, semblen no tenir-ne, per l'aparent incompatibilitat d'algunes de les hipòtesis o requeriments inicials.

Temps enrere, mentre prenia el cafè de mig matí amb un col·lega d'una universitat andalusa, la conversa va derivar cap a la situació lingüística d'aquelles universitats ubicades en comunitats autònomes amb dues llengües oficials.

El meu col·lega em va manifestar, amb una certa insolència cínica -tot sigui dit- que no acabava d'entendre per quines cinc-centes ell hauria d'aprendre a parlar en català si algun dia es traslladava ça una universitat d'aquestes, «com per exemple, la teva», em digué. Insistia que això no tenia ni cap ni peus, amb els arguments habituals d'aquells que veuen el món exclusivament a través d'una sola llengua.

Li vaig argumentar que, tanmateix, ningú no l'obligaria a parlar en català, però que, en justa reciprocitat, nosaltres demanàvem que ningú no ens forci a parlar en castellà i que, per consegüent, el respecte al nostre dret de fer servir qualsevol de les dues llengües oficials de la Comunitat, reconegut per la Constitució i l'Estatut, requeria del seu coneixement de la llengua catalana.

La insolència inicial del meu col·lega va anar derivant cap a una expressió de perplexitat, mentre jo aprofitava per rematar, tot dient que a ningú no podia perjudicar conèixer una llengua més, en tant que provocar-ne la desaparició, per activa o per passiva, era un crim contra el patrimoni cultural de la humanitat.

No sé si el vaig convèncer o el vaig regirar, però el meu interlocutor va acabar per donar-me la raó, ensems que s'excusava dient que ningú mai no li ho havia explicat així.

Per altra banda, no fa gaire setmanes que em vaig trobar fent servir els mateixos arguments en una situació ben diferent. Era al meu despatx de la UIB amb tres alumnes que havien vengut a consultar alguns dubtes sobre l'assignatura que compartim aquest curs. Ells demanaven en castellà i jo els contestava en la mateixa llengua que faig servir a classe, és a dir, en català.

Passada més d'una hora d'aquest intercanvi de preguntes i respostes, un dels alumnes em va demanar tot compungit si no em molestava que ells em parlessin en castellà. Certament vaig quedar sorprès i, per què no dir-ho, preocupat. I va ser aleshores quan li vaig contestar ben igual que al meu col·lega andalús. I vaig afegir que podien parlar en la llengua que més els convingués i que, si volien i podien, em podien parlar en anglès o en francès, que jo també els entendria, com ells m'entenien a mi quan parlava en català, una llengua que, si més no, havien pogut aprendre a l'escola.

La insolència inicial del meu col·lega i la preocupació de l'alumne són simplement algunes de les moltes manifestacions del desconcert i de la perplexitat que provoca en segons quins ambients la nostra situació lingüística. Tot sovint, massa sovint, aquesta situació és analitzada amb visceralitat més que amb eines racionals i quan aquest xoc es produeix tots hi perdem. El recent episodi sobre el català viscut en diversos òrgans de govern de la UIB és, en bona part, fruit d'aquest desconcert i d'aquesta perplexitat que, en el cas concret de la universitat s'hauria de poder explicar -com ens pertoca- amb recursos exclusivament racionals; a partir de les tensions que generen dos requeriments aparentment incompatibles i que tenen molt a veure amb la llengua.

D'una banda, estam obligats a conservar, augmentar i transmetre el nostre patrimoni cultural, que inclou la llengua com un dels seus elements definitoris. Aquesta és una obligació que també es desprèn del document Universidad 2000, l'anomenat informe Bricall, encarregat pel Consell de Rectors de les Universitats espanyoles amb l'objectiu de dibuixar els trets de la universitat del futur, i que deixa ben clar que la tasca de qualsevol universitat ha d'estar arrelada a l'entorn i a la societat que l'acull.

D'altra banda, aquest mateix document parla de la declaració de Bolonya sobre la creació d'un espai universitari europeu en el qual haurien de participar totes les universitats. Hom pot veure aquests dos objectius com incompatibles, sobretot si no té en compte la realitat plurilingüística europea. Per consegüent, pot semblar que una universitat que aposti per la primera opció hauria de descartar la segona, és a dir, la seva inclusió en aquest espai universitari europeu, i a l'inrevés, optar per la segona, descartaria la primera.

Però l'autèntic repte consisteix a buscar i trobar els camins que permetin satisfer plenament els dos objectius. És clar que aquesta no és una tasca fàcil, però no sembla que, d'entrada, la seva dificultat hagi de fer perdre el coratge a la comunitat universitària en general i a la de la UIB en particular. Fet i fet, el progrés és molt sovint, i en totes les branques del coneixement, fruit de la recerca de solucions a problemes que, d'entrada, semblen no tenir-ne, justament per l'aparent incompatibilitat d'algunes de les hipòtesis o requeriments inicials.

Dit altrament, des de la més pura i estricta lògica universitària, cal encarar els reptes lingüístics de la UIB amb creativitat, imaginació i coratge, ja que estam obligats a trobar solucions que donin resposta als dos requeriments que he esmentat. Imaginació, creativitat i coratge que, a més de la situació lingüística, també s'han de fer servir en moltes d'altres situacions similars que cal encarar per assegurar una universitat de qualitat, sostenible, europea i arrelada al nostre país.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 8 de gener del 2003

<adalt>

All rights unreserved 2003.