El manifest dels rectors

Ahir vàrem saber que 41 dels 72 rectors de les universitats de l'Estat -públiques i privades- havien signat un manifest en favor de la pau i contra la guerra. Mai no és tard per prendre una decisió encertada, però segur que no faltarà gent que trobi que és molt bo de fer, fins i tot oportunista, això d'apuntar-se a un carro com aquest, en el qual sembla que ja hi colca la immensa majoria de la població, la d'aquí, la d'allà i la d'onsevulla; encapçalada pel valent i, mai més ben dit, espectacular exemple dels actors. Per consegüent, atès el context actual, sembla que el manifest dels rectors no hauria de passar de la categoria d'anècdota ja que, a hores d'ara, l'única cosa que seria notícia és que algú -tret del partit del govern- digui que està a favor de la guerra. Ara bé, resulta que més enllà de les simples, tot i que contundents, idees pacifistes que tenen en comú tots els posicionaments contraris a la guerra en general, i a aquesta de l'Iraq en particular, la declaració dels rectors té algunes connotacions específiques que la fan particularment interessant. Això sí, abans d'entrar a analitzar aquestes especificitats, m'escau esmentar que tot i que a hores d'ara no sé si el rector de la UIB està entre els signants del manifest, el Consell Executiu, a través de la web de la UIB i amb data del passat sis de febrer, va fer públic un comunicat dirigit al govern espanyol en el qual es pronuncia en contra de la guerra i en favor de la pau, ensems que li demana, amb escàs èxit per ara, que defensi en tots els fòrums internacionals una solució pacífica al conflicte.

Quins són, doncs, els punts específics del manifest del rectors? En primer lloc, sense cap casta d'ambigüitats, aquest manifest comença per declarar que no s'arribarà mai a aconseguir la pau i la seguretat amb mesures exclusivament militaristes, ja que aquesta pau i seguretat només es poden aconseguir amb «polítiques concertades diàleg, participació, la satisfacció de les necessitats bàsiques de les poblacions, el desarmament global i la justícia social». A partir d'aquesta convicció, els signants es comprometen a contribuir a fer possibles aquestes polítiques predicant amb l'exemple des de les institucions que dirigeixen, és a dir, es comprometen a intensificar totes «aquelles activitats que promoguin l'educació per a la pau, així com la investigació que promogui la cultura de la pau i el desarmament». Fins aquí res que surti de l'esperable lògica i tradició acadèmiques, però m'ha reconfortat especialment veure en un document d'aquesta volada una vella reivindicació, sembla que heretada directament de les assemblees del maig del 68, que situa les Universitats com a «espais privilegiats per a la reflexió, l'anàlisi, la investigació i la sensibilització» dels reptes mundials que planteja l'objectiu de la pau i de la seguretat. Segueixen els rectors afirmant la seva convicció que l'educació i la cultura han de ser els eixos sobre els quals s'han de construir societats més justes i més dialogants. Per tot això fan públic el seu compromís per tal que «els campus universitaris siguin veritables espais de diàleg i d'encontre per a persones i sectors que estan enfrontats i dividits», la qual cosa convertiria les Universitats en infraestructures que ofereixen oportunitats per a obtenir la pau. És a dir, l'educació, la cultura i el diàleg són les eines essencials per millorar el món, i les Universitats han de ser llocs privilegiats i emblemàtics per ensenyar, aprendre i desenvolupar aquestes eines. Ho podien haver dit més fort, però no sé si més clar.

Arribats aquí, i ben mirat, aquesta setmana, per comptes d'escriure un article d'opinió, per ventura hauria convingut més cedir aquest espai al manifest complet dels rectors, la qual cosa, pam envant pam enrere, he vengut a fer, sobretot si hom té en compte la gran quantitat de cites literals que he fet servir. Tanmateix, fer-ho així deçà, m'ha donat l'oportunitat de signar de fet, i en tot i per tot, el manifest dels rectors sense que ningú em pugui acusar d'usurpació de càrrec o de funcions públiques. Doncs això.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 12 de febrer del 2003

<adalt>