Ganduls, però honests

Aquestes xifres mostren també una preocupant manca d'autoestima per part dels alumnes, que a força de sentir-ho a dir, semblen haver-se convençut que, tanmateix, no s'ho paga fer l'esforç ja que, per més que ho intentessin, mai no podrien arribar a igualar les generacions anteriors.

No sabria com escriure de forma correcta el nom d'un dels jocs més habituals, simples i innocents de la meva infantesa, nosaltres en dèiem «jugar a tu el dus» i consistia en què un dels membres del grup de jugadors, el que el duia, havia de perseguir la resta fins que aconseguia tocar-ne un altre. D'aquesta manera, el tocat passava a dur allò invisible que, pel seu torn i mitjançant un simple contacte, havia de passar a un tercer, després de la corresponent persecució. I així fins que s'acabava l'esplai. Unes regles tan simples eren assumibles per tots, no requerien de cap casta d'equipament, servia per passar-nos el fred de l'hivern i no feien mal a ningú, llevat, és clar, d'alguna que d'altra genollera vinculada a inoportuns esclats. Tanmateix, disposàvem de tot un ventall de jocs simples i innocents, però cap de tan altament educatiu com aquest, ja que la seva pràctica sembla ser habitual en molts àmbits de la vida quotidiana, com ens han vengut a recordar de forma cruel i preocupant, a més de les darreres vicissituds polítiques estatals i autonòmiques, els resultats d'una enquesta sobre el fracàs escolar a l'estat i que va ser presentada la setmana passada, ja que segons els seus resultats, sembla que els diversos col·lectius implicats en el sistema escolar juguin a una espècie de «tu els dus» amb la responsabilitat d'aquest fracàs, és a dir sobre qui és el culpable que almenys un de cada quatre al·lots no acabi bé el període d'escolaritat obligatòria.

Els autors de l'enquesta varen decidir demanar on estava el quid d'aquestes xifres a cada un dels col·lectius involucrats, alumnes, famílies i educadors. Els ho podria dir més alt, però no més clar: el col·lectiu que destaca per la sensatesa i honestedat de la seva resposta són els alumnes, ja que tres de cada quatre dels entrevistats s'autoresponsabilitzen de la situació i no tenen cap mania a reconèixer que no els agrada estudiar i que no fan la feina que els toca perquè els fa mandra i els avorreix. El col·lectiu que destaca per tot el contrari, ja que s'entesta a cercar na Maria per la cuina, és el de les famílies, de les quals només un escadusser nou per cent creu tenir alguna mena de responsabilitat en el deficient rendiment dels escolars de l'estat i, tot s'ha de dir, seguits no gaire lluny pels ensenyants, dels quals només un onze per cent creu que la cosa vagi amb ells. Tot això sense oblidar que una tercera part de les famílies responsabilitza els professors, i que una sisena part d'aquests miren cap al costat familiar. Devers la meitat, tant de famílies com d'educadors, donen la raó als seus fills i alumnes en assenyalar-los com a responsables d'aquest desfici. Tot plegat, a més de la sensatesa que els esmentava, aquestes xifres mostren també una preocupant manca d'autoestima per part dels alumnes, que a força de sentir-ho a dir, semblen haver-se convençut que, tanmateix, no s'ho paga fer l'esforç ja que, per més que ho intentessin, mai no podrien arribar a igualar les generacions anteriors, formades per autèntics «patas negras».

I, tot just aquí, quan anava a escriure que altres resultats de l'enquesta parlaven de la manca d'esperança que suposa l'escassa vinculació entre aprofitament acadèmic i la incorporació al món del treball, m'han interromput les tràgiques notícies que arribaven dels Estats Units. He vist una vegada i una altra les brutals imatges i he escoltat les diverses valoracions d'urgència. Però no n'hi ha hagut cap que hagi fet cap esment del segrest de totes les il·lusions i la mancança de qualsevol esperança de millora de vida que hi ha darrere dels protagonistes d'aquests comportaments. El pitjor que ens pot passar a tots, a escala global, és que acabem per creure que la violència només es pot combatre amb violència. Tots estarem perduts mentre hi hagi algú que cregui que no té res per perdre. Ja tocaríem haver-ho après. Les imatges d'aquest dimarts haurien de servir com a estímul per millorar en el seu interès i rendiment tots aquells que comencen amb la seva tasca dijous: encara que no ho sàpiguen, amb ella també s'hi juguen una bona part de la seva esperança. I de les nostres, les de tots.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 12-09-2001

<adalt>

All rights unreserved 2003.