Cipolla

Ara més que mai els recursos més importants són les persones amb una formació bàsica escaient. A la societat de la informació i del coneixement el que de debò val és saber quelcom que sigui d'utilitat per a algú.

Dec al professor d'història econòmica Carlo M. Cipolla impagables sobretaules dedicades a explicar el contingut del seu magnífic assaig sobre les lleis fonamentals de l'estupidesa humana. Record les cares dels meus interlocutors, a mig camí entre la incredulitat i l'estupor, mentre els explicava, amb els gràfics que fan al cas dibuixats usualment sobre tovallons de paper, la genial i simple definició de l'estupidesa humana, acompanyada dels axiomes que, de forma absolutament matemàtica, però molt elemental i comprensible, il·lustren com n'és d'abundant l'estupidesa entre els humans. Escrit originàriament com un divertiment per a amics, el treball de Cipolla va començar a propagar-se de forma semiclandestina fins que al final li va donar forma de llibre, un llibre que va esdevenir immediatament un fenomen editorial. Només per aquesta aportació, el professor Cipolla ja mereixeria ocupar un lloc destacat entre els savis de tots els temps, però la seva tasca no es va limitar a fer assaigs humorístics, sinó que va crear escola en el seu camp d'especialització, en el qual va publicar més de vint llibres.

Cipolla també era afeccionat a col·leccionar objectes relacionats amb les seves investigacions i era propietari d'impressionants col·leccions de monedes antigues, instruments quirúrgics romans i rellotges antics. En particular, una de les seves darreres obres publicades en espanyol, que data del 1999 un any abans del seu traspàs, tracta de les màquines del temps i de la guerra. D'una forma magistral i lúcida dóna la seva particular visió de les raons que, de forma gairebé inexplicable a priori, conduïren Europa a fer-se la madona del món en els quatre segles que varen seguir el Renaixement. Dic inexplicablement perquè Orient havia estat durant l'Edat Mitjana molt superior en coneixement científic, però va perdre tots els avantatges derivats d'aquesta superioritat, gràcies a la passivitat de les classes dirigents orientals davant la revolució tecnològica que va sacsejar Europa i que estava originada en les màquines del temps, els rellotges, i en les màquines de guerra, els canons i els vaixells de vela.

És particularment deliciós un dels passatges del capítol dedicat als rellotges, en el qual explica d'una forma ben senzilla com, fins a finals del segle XVII, la indústria rellotgera necessitava molt poc utillatge ja que, per tal de crear un important centre de producció, el que era rellevant, per un costat, era la demanda i, per l'altre, un nombre reduït d'artesans. Així doncs, un dels dos ingredients essencials era el capital humà amb coneixements suficients i escaients.

És a dir, la creació o destrucció d'un centre d'indústria rellotgera només depenia de la reunió o dispersió d'un nombre suficient, encara que reduït, d'experts rellotgers, cosa que explicaria l'aparició de Ginebra o Londres com a importants centres de producció durant el segle XVI, en detriment de llocs com París, del qual, per motius religiosos, varen haver de fugir la majoria de rellotgers. Tot i estar escrit l'any 1981, Cipolla no s'està gens ni una mica d'establir el corresponent paral·lelisme entre aquesta situació i la del món de les tecnologies de la informació, molt incipient en aquell moment. Per consegüent, el paral·lelisme entre la indústria rellotgera dels segles XVI i XVII i la societat de la informació i del coneixement de l'Europa del segle XXI, és encara més evident, atès que la indústria bàsica de la societat de la informació i del coneixement requereix encara menys matèries primeres que la dels rellotges.

Aquest és el missatge que, adés i ara, intenten escampar els experts en la matèria: ara més que mai els recursos més importants són les persones amb una formació bàsica escaient. A la societat de la informació i del coneixement el que de debò val és saber quelcom que sigui d'utilitat per a algú.

Diuen a Felanitx, i crec que per molts d'altres indrets, que allà els més beneits fan rellotges. Aquesta és una forma de bravejar que, vist el que diu el professor Cipolla, si tengués el mes petit indici de ser veritat, ens permetria alenar descansats a tots, amb l'excepció tal vegada dels rellotgers. Em fa l'efecte, però, que més enllà de la pura bravata, de moment no hi ha cap llogaret per aquestes contrades nostres que s'acosti ni d'enfora a aquesta situació ideal.

Per això mateix, m'escau recomanar als dirigents, els d'aquí i els d'allà, que es llegeixin amb atenció, interès i aplicació aquests dos llibres de Cipolla, el dels rellotges i el de les lleis sobre l'estupidesa humana. Honradament, no els sabria dir per quin els convé més començar.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 21-11-2001

<adalt>

All rights unreserved 2003.