La catedral i el basar

Al llarg dels tres dies que ha durat, els visitants de la primera fira de la Ciència de les Illes Balears han tengut l'oportunitat de familiaritzar-se amb alguns dels aspectes més vistosos de la ciència i de la tecnologia. Tot estava preparat amb l'encomiable, i més que necessari, objectiu d'atraure els joves cap a unes disciplines que sempre han tengut fama d'esquerpes ja que, malauradament, la tasca escolar quotidiana amb prou feines pot cobrir els aspectes mínims essencials que permeten entendre el perquè d'aquestes altres coses més espectaculars i llamineres.

En qualsevol cas, i al marge d'altres consideracions, els visitants varen poder experimentar amb fets i lleis que són simplement el fruit de l'aplicació sistemàtica i continuada d'una manera de fer que s'anomena metodologia científica. Dit d'una forma molt simple, són experiments repetibles, és a dir que, en les mateixes condicions, donen sempre els mateixos resultats i pels quals hom disposa d'unes lleis que expliquen el fenomen. Les lleis i models que regulen aquests comportaments han anat sorgint de la contribució de moltes persones. Són aquelles que han trobat explicacions a fenòmens incompresos o que han resolt problemes que hi havia plantejats. Han donat solucions que han pogut ésser explicades mitjançant lleis i representades a través de models. Aquest coneixement, que forma part del patrimoni de la humanitat, s'ha anat acumulant i modificant d'una forma ben establerta i coneguda: els científics o qui sigui que troben una solució millorada d'un problema o troben una explicació per un fenomen desconegut o, simplement resolen un problema obert, descriuen mitjançant uns cànons establerts la seva contribució en forma escrita, sotmeten el seu article a publicació, el qual passa per un procés previ de revisió entre experts sobre la matèria. Aquests, comproven que el problema sigui interessant i que la metodologia i tècniques emprades així com els resultats obtinguts siguin correctes. Els resultats o les lleis revisades, un cop publicades en forma de llibre o d'article en revistes especialitzades, passen a formar part del coneixement científic i pot ser usat per la resta de membres de la comunitat amb els mateixos objectius inicials: aplicar la solució a problemes propis, millorar la solució o resoldre altres problemes que la solució proposada pugui obrir.

Aquesta és la forma usual que ha adoptat el progrés científic i tècnic. Una metodologia que, paradoxalment, per ara, és gairebé absent d'un dels camps cientificotecnològics més important dels nostres dies: el programari informàtic. Una absurda confidencialitat comercial, basada en els orígens bastards de la tecnologia subjacent, ha propiciat que els elements bàsics d'una de les eines universals d'avui en dia, com són els programes informàtics, no puguin ser sotmesos a l'escrutini de ningú, amb l'excepció dels que l'han produït que són els únics posseïdors dels secrets, per a bé i per a mal, del programari. Precisament, la comunitat que impulsa l'anomenat programari o codi de fonts obertes, propugna l'aplicació al desenvolupament del programari dels mateixos principis que regulen el desenvolupament del coneixement científic, és a dir, transparència i publicitat de les solucions obtingudes, de forma que siguin revisables per d'altres experts que, d'aquesta manera, n'asseguren la validesa, el poden millorar i el poden estendre.

És el model que un dels principals exponents d'aquesta comunitat, E.S. Raymond, explica en el llibre manifest «La catedral i el basar», títol que es refereix a la diferència entre la jerarquització i secretisme actual del grans productors de programari, que responen al model «catedral»: un que parla i els altres que, disciplinadament, escolten i creuen. A l'altre costat estan les comunitats çque propugnen el codi obert i que responen al model «basar», en el qual el progrés és fruit de l'intercanvi entre iguals. Cada dia que passa, el codi obert guanya adeptes i al costat d'adhesions i manifests, comencen a prendre forma iniciatives com la de la Junta d'Extremadura que acaba de repartir vuitanta mil compactes amb programari obert, dirigit a la comunitat escolar, amb l'objectiu que ningú no mediatitzi el seu accés a la societat de la informació i del coneixement amb programari propietari, car i no gaire fiable.

Per la seva banda, ja fa mesos que el Parlament de les Balears va aprovar, a iniciativa del PSM, una proposició que instava les administracions de les Illes a adoptar el programari obert. Si aquestes administracions no sabien com començar, ja tenen davant l'exemple d'Extremadura. I és que, molesti a qui molesti, el güindous i resta de programari de Microsoft és a la metodologia científica una cosa similar al que representa per a la Intel·ligència Artificial, la pel·lícula de Spielberg. La projecció d'aquesta pel·lícula en la primera Fira de la Ciència de les Illes Balears seria l'única nota negativa que hom pot imputar a aquest esdeveniment. Una nota que queda llargament compensada per l'exemplar esforç dels autèntics artífexs de la fira, és a dir, alumnes i professors, per mostrar alguns dels secrets de la ciència als seus iguals. Un basar que cal repetir o, millor, adoptar com a model.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 22-05-2002

<adalt>