Innovació i continuisme

Tot acte creatiu, i aprendre és un acte creatiu, era per damunt de qualsevol altra cosa un acte de rebel·lia.

Un columnista americà, especialitzat en temes tecnològics, es preguntava la setmana passada qui havia inventat la bombeta elèctrica, si els fabricants d'espelmes, tot cercant millorar les característiques del seu producte o si, ben al contrari, l'invent havia vengut de part d'algú que es trobava fora del corrent principal de fabricació i innovació de productes del ram.

No els hauria de venir de nou si els dic que, immediatament, vaig quedar captivat per aquesta pregunta que, en una primera aproximació, pot semblar més retòrica que una altra cosa. El fet és que el columnista en qüestió dedicava el seu article a lloar les virtuts del que molta de gent considera que són les dues tecnologies més rupturistes del moment.

Es tracta, per una banda, del programari lliure i, per l'altra, de les nanotecnologies. Una definició simple i simplista de les nanotecnologies les descriuria com les tecnologies que permeten construir aparells en una escala en la qual la unitat de mesura de referència és el nanòmetre, és a dir, la milmilionèsima part d'un metre.

Sense oblidar experiments militars reprovables, com a primers fruits de les nanotecnologies hi ha tota una generació d'aparells de dimensions no més grans que les d'una pastilla i que, introduïts com a tals en el cos humà, permeten fer tota classe d'anàlisis i exploracions sense necessitat de fer intrusions agressives en el cos humà. La qual cosa dóna una idea de quin és l'abast d'aquest invent.

Però avui, més que de programari lliure o de nanotecnologies, la cosa va de les tecnologies que els anglosaxons qualifiquen com a «disruptives», és a dir, rupturistes. I d'aquestes tecnologies el que més pot sorprendre és que, amb molta freqüència, són el fruit de recerques i innovacions que s'aparten dels corrents continuistes principals i, de vegades, estan en oposició directa amb aquests corrents.

Sense cap casta de dubtes, el cas més espectacular i actual de tecnologia rupturista és el del programari lliure. La revolució que significa deixar el codi obert a l'abast de tothom, per tal que el pugui analitzar, verificar i modificar al seu gust, deixant també accessibles les seves possibles modificacions, ha resultat ser, de moment, l'única alternativa raonable i fiable en el món del programari, el qual caminava, a una velocitat de vertigen, cap a un dels desastres tecnològics més grans dels nostres temps. No debades poc abans de morir l'estiu passat, Dijstra, una de les màximes autoritats mundials de la programació informàtica, declarava a una revista especialitzada que la comunitat informàtica hauria d'estar profundament avergonyida per la baixa qualitat del fruit del seu treball.

Tanmateix, més enllà de les bombetes, de les nanotecnologies i del programari lliure, el nostre entorn està farcit de tecnologies rupturistes. Diuen, per exemple, que quan Marconi va presentar el seu sistema de comunicacions sense fils, el govern italià no li va fer cas perquè va considerar que no tenia res a fer davant el telèfon, i no deixa de ser una paradoxa, que encara avui unes de les més rupturistes siguin justament les tecnologies de comunicació sense fils. Per sorprenent que pugui semblar, un altre exemple, abassegador, de tecnologia rupturista, és a dir d'innovació feta contra el corrent oficial, són els ordinadors personals, inventats i construïts per llibertaris que estaven espantats per la capacitat de control que les tecnologies informàtiques, basades en grans ordinadors, proporcionaven a governs i corporacions.

Finalment, m'escau recordar que, com afirma Manuel Castells, més enllà de llegendes urbanes que la situen fruit de paranoies militars, Internet és un exemple espectacular d'aventura tecnològica destinada a construir un món millor i que ha estat conduïda per la voluntat i capacitat d'un grup de persones per transcendir les regles institucionals, superar les barreres burocràtiques i subvertir els valors establerts. Jo tot solet, abans de llegir Castells, havia arribat a la més humil conclusió que tot acte creatiu, i aprendre és un acte creatiu, era per damunt de qualsevol ç altra cosa un acte de rebel·lia. Content n'estic.

Llorenç Valverde
Diari de Balears, 5 de febrer de 2003

<adalt>

All rights unreserved 2003.